UN DIA DE RESSACA

A les cinc i quart despertes, el sol ja quasi s’ha posat i no recordes res. Una altra nit salvatge, una altra nit perduda entre whiskys i fum, que només t’ha deixat el regust amarg dels llavis d’una noia, o qui sap de qui. Obres la finestra i el vent gèlid de l’hivern et congela la mirada que, perduda, s’allunya entre els arbres despullats del carrer.

Surts de l’habitació i entres al lavabo, t’observes al mirall i t’adones que tens un tall el cap, a prop de la cella dreta, amb la sang ja seca. També et fa mal la cama dreta quan camines i al costat hi tens un gran blau. Intentes fer memòria inúltiment i al final assumeixes que vas caure a causa de l’alcohol o del que fós. Et notes la panxa remoguda i et fiques els dits a la boca per vomitar. Mentre pel coll et passen en sentit invers els darrers àpats, el front et regalima de suor i et pica la ferida, et crema. Penses que ja t’està bé, que tu t’ho has cercat. Acabes i veus que, juntament amb les restes de menjar, hi ha molta sang que ha deixat el vàter tenyit de vermell.

Llavors t’espantes, potser vas caure per unes escales o d’un lloc prou alt, i decideixes anar al metge, a urgències, per si tens alguna lesió important. No hi ha temps per dutxes, així que tornes a l’habitació i et canvies la roba amb pressa. Et poses el primer que trobes tirat al terra, agafes les claus, el mòbil i surts de casa. Però a fora fa molt fred i l’hospital està una mica lluny, així que tornes per agafar una jaqueta. Entres i, quan mires al penjador, et fixes en una cosa que et crida l’atenció. Una de les dues jaquetes, la que portaves ahir, està tacada de sang a tota la part de davant. Penses que potser el tall no era tant poca cosa com t’havia semblat. Amb lògica agafes l’altra jaqueta, però, quan ja la tens, veus que de la butxaca de la bruta surt una punta d’alguna cosa. L’obres i allò que veus t’atura el cor. Una navalla de garebé un pam, també tacada de sang.

Llavors recordes un bar, un home, una discussió, una baralla, una mort i tu un assassí. No saps què fer, un munt de sensacions i pensaments se t’acumulen al cap i no aconsegueixes ordenar-los. De cop sona el porter automàtic Respires profundament dos cops i contestes.

- Qui és?

- Jordi Perelló Elena?

- Si.

- Policia, obrin’s si us plau.

Deixes anar el contestador, que colpeja la paret amb força. Corres cap a la porta que dóna al balcó del teu pis, el cinquè. Obres i sense pensar-t’ho saltes.

Mentre caus, t’adones que la teva vida havia perdut feia temps tot el sentit. Ja no ets ni l’ombra d’aquell noi, jove i feliç. Sense amor, sense somnis, sense amics, sense il·lusions... Millor així, i somrius.