The scream

Nil no escolta, Nil no sent, en Nil no vol saber res d’aquest planeta innocent, en Nil no respon ja a cap necessitat, en Nil sols vol contemplar i admirar alguna cosa. Ell s’ha enfartat de tanta repetició, tanta monotonia, vol la variabilitat que el faci ric.
En Nil s’asseu, es para a pensar, i escoltar-se i a preguntar-se i a respondre, obté una resposta inexplicable, de fet no en volia cap d'explicable, aquestes el deceben, i guiat per ell mateix arriba a un quadre d’una paret de la seva habitació, i se’l queda mirant, tota l’habitació ressona una paraules de tres lletres: art, art, art. Una explicació el segueix perseguint, però aquesta no li sembla tan pesada, no conté més paraules que les que tu li vulguis afegir, i això comporta a una nova lliberta, que se li presenta amb aire més atractiu, pot ser el porti a un nou desengany, però ell sap de l’eternitat, n’ha sentit parlar, i si en surt malparat haurà desfet un mite, i això recompensaria una part.
Es queda bocabadat davant el quadre, baix en lletres grogues posa “The scream”, de totes maneres en Nil es penedeix d’haver llegit les lletres abans que haver aprofundit totalment al quadre, això anava encontra de la paraula que anava ressonant per les parets, però ja estava fet, ara sols calia seguir mirant el quadre, ara ja condicionat per un títol, hauria de viure amb el que coneixia, com tot, com qui no plora una mort fins que no s’ha assebentat d'ella.
El quadre no te definició, el quadre és ell mateix, el quadre no accepte critiques, el quadre és etern, i això és el que en Nil buscava, una mica d’ eternitat, i encara més buscava unanimitat, buscava fusionar-se per sentir-se identificat, per no sentir-se sol, com a mínim per tenir-se a ell mateix.
I en aquestes s’endinsa en ell, ara que s’havia trobat, ara que reposava de nou amb la mitja taronja, ara podia pensar i somiar, dins ell, però a la vegada lluny d’aquest, ja que en aquest viuen tots els fantasmes.
I per què crida l’ànima de la pintura? "Crida igual que ho faig jo, es deforma igual que jo em desfaig, els colors varien igual que jo alterno, el cel de foc, em crema, el paisatge blau i verdós apaga aquesta ànima meva encesa, i m’aguanta dret, en equilibri, en la balança perfecte, on tot pesa igual, on el bé no està per sobre del mal, ni viceversa, on tan el bé com el mal, són un i en aquesta balança no es pesen per separat, ni hi ha resultat."