Quevoldir

Experiències amb Coves

Anar algunes coves et deixa impressionat, només pensar que els nostres avantpassats hi vivien, ja et posa la pell de punta. La xalada no només és que és extraordinari si no que amb els amics hi gaudim veure ossos de cabra, passar per llocs estrets, fer cançons amb els estalactites i desprès de llargues estones d’anar allargat trobar una cambra i poder-te aixecar és fantàstic.

A la primera cova que vaig anar va ser la cova de Son Mestre, era una excursió amb l’escola, com que érem molts els mestres es van estimar més que no ens poséssim en cap lloc estret i perillós. Jo vaig pensar que aquella cova hi havia de tornar.

A la primera cova que vaig anar amb els amics va ser la cova Morada, que es troba al Barranc d’Algendar. Allà hi vam anar amb els amics i uns quants joves més grans que jo que ja hi havia estat. Era un dissabte que just ploviscava hi nosaltres caparruts vam insistir en anar-hi, mos vam trobar a la plaça del polisportiu allà ja ens esperaven per partir. Tots anàvem amb el material just i necessari unes bones botes perquè no traspassí l’aigua, un motxilla carregada de menjar, i unes bones llanternes ben carregades per no quedar-nos a les fosques. Quan vam arribar al Barranc d’Algendar ens vam posar els anoracs per no banyar-nos. L’excursió per arribar a la cova era llarga, havíem de passar tot es Barranc passant per es Canaló, s’Aranjasa i travassar es torrent d’Algendar pujant sa costa per arribar a n’és mirador, allà és tot “flipant”, sentir que estic dalt d’un gran Barranc et fa sentir moltes coses, un gran respecte cap a la natura pel perill que pot arribar a suposar, la bellesa que té tot l’entorn fora de les renous dels cotxes i només sentir l’aigua que davalla del torrent i veure una família d’àguiles que volen tranquil·lament. Seguidament vam botar una paret per passar entre les tanques i passar-les vora paret per no trepitjar el llaurat. Desprès d’una llarga estona de caminar vam arribar a un altre mirador però fins i tot tenia una barra de ferro per no caure. Desprès venia el tros més difícil passar pels llocs que ens havíem d’agafar a les branques per no relliscar i també havíem de vigilar perquè les roques estaven bastant humides, passant per davant sa cova d’es Carritx i al cap d’unes passes més trobem el que tots estàvem esperant, la gran cova, una l’entrada impressionant i molt guapa, allà vam deixar les motxilles i vam treure les llanternes. La cova tenia dues grans cambres, la primera era molt grossa i al cap d’unes quantes passes tenies com una porta que et deixava passar a l’altre cambra, aquesta tenia com una petita costa que quan eres dalt hi havia un pas que estava entre paret i paret horitzontal i només deixava passar allargat. Els qui tenien claustrofòbia millor que no entressin, a jo em feia molt de respecte passar per allà però amb s’excusa que un amic s’havien deixat sa càmara de fer fotos vaig entrar per dur-li. Havia de passar allargat fer força amb es braços i les cames per passar endavant vaig fer bastants de metres allargat i desprès hi havia un forat més petit sort que allà m’esperava el propietari de la càmara, abans de tornar enrera em vaig allargar panxa per amunt pensava com de divertit que ha estat fer açò i poc a poc vaig tornar de la mateixa manera que ho havia fet per entrar.
Aquesta cova és molt..., com ho diria, “guay”.